Història

El topònim més antic de la contrada es refereix a una vall “erma i deserta” de nom “Riodazzari” (etimologia encara discutida), i s’esmenta en l’acta de fundació del monestir, l’any 852 pel comte Vifred de Besalu.

El monestir de santa Maria (actual església) és sens dubte una de les més antigues fundacions monàstiques de la Garrotxa, malgrat avui en dia el que en resta és fruit de les diverses reformes i modificacions. Durant segles, Riudaura fou un priorat depenent del monestir de “La Grassa” (Occitània), i posteriorment del de Sant Joan de les Abadesses. Al segle XIX, fruit de les desamortitzacions, van marxar els darrers monjos i el monestir com a tal va desaparèixer, restant només l’església de santa Maria i alguns “emprius” (terres d’ús comunal) que passaren a mans particulars en diferents moments del segle XIX i XX.

La vila de Riudaura, cresqué probablement fruit de la influència del monestir, i es configurà el nucli urbà a l’entorn de la capella de sant Marçal (actualment l’edifici de l’ajuntament). El terme de Riudaura s’ha mantigut gairebé invariable des de la seva fundació al segle IX.

Durant el segle XIV, els terratrèmols que van provocar estralls a tota la comarca també van fer-ho a Riudaura, fet que juntament amb la prosperitat i el creixement econòmic de segles posteriors, explica la manca de vestigis remarcables anteriors a aquesta època.

Durant les guerres carlines, Riudaura tingué un paper important, esdevenint un feu de resistència carlina fins al darrer moment, no en va, la fi de la tercera guerra carlina es firmà  Riudaura, a l’hostal de la corda el 1875.

Durant el segle XIX la població va créixer i va arribar a tenir poc més de 1000 habitants, aquesta dinàmica però es va acabar amb la mecanització del camp i la industrialització, que van comportar l’emigració cap a les ciutats i el despoblament rural, també a Riudaura.